Els amortidors: Els grans oblidats.

Tots aquells que teniu la sort de tenir cotxe, feu-vos la següent pregunta; Quantes vegades he canviat els amortidors del meu cotxe? Zeromil vegades?

Doncs heu de saber que la vida útil dels amortidors és d’uns 50.000 Kms, more or less, i que és un element del cotxe prou important com per dedicar-li una mica d’atenció, ja que afecta directament a la suspensió, a la direcció i a la frenada.

El perquè, de ser els grans oblidats, és perquè només els canviem quan a l’ITV ens hi obliga, DONCS, MOLT MALAMENT! Sapigueu que portar uns amortidors en bon estat, implica, més comoditat, més estabilitat al vehicle i, el que és més important, una frenada més eficaç i efectiva.

Així doncs ja esteu passant pel taller a canviar-los, i si dieu que heu llegit aquest missatge al blog, us farem un 10% de descompte en la mà d’obra! Ja no teniu excusa.

La furgoneta del riure

L'altre dia em va arribar a les mans una noticia, si més no curiosa...
Cap als anys 60 i 70, la Volkswagen Combi/Bus es va guanyar el títol de hippy motoritzat a mans d'alguns seguidors del flower power que la van convertir en una icona d'aquella època.

El cas és que un restaurador aficionat un tal Joshua B. Forero, va adquirir recentment una d'aquestes cafeteres amb rodes (maca, però cafetera) pel seu proper projecte, mentre revisava els baixos de la furgo, va trobar-se accidentalment amb 6,3 kilos de Maria ben amagats. No se sap si se'n va guardar una mica abans de dir-ho als mitjans de comunicació, així com no sabem, el que s'havia fumat el propietari original de l'antiga casa de l'Scooby-Doo, per oblidar-se que guardava més de 6 Kg d'herba a la furgo.

Visca Telefonica

Tinc problemes amb l'ADSL de casa, per això no he pogut actualitzar el blog, aquest missatge l'he escrit des del taller en un moment de distracció del jefe, disculpeu les molèsties.
Calés per en Ferran si que en tenen, però per enviar un pu... tècnic a casa per arreglar la línia...

Historia de l'automòvil (1er fascicle)

El primer pas varen ser els vehicles propulsats a vapor. Es creu que els primers intents de produir-los es van dur a terme a la Xina a finals del segle XVII (aquests xinos…) però els registres documentals més antics sobre l’ús d’aquesta força motriu daten del 1769, quan l’inventor francès Nicholas-Joseph Cugnot va presentar el primer vehicle propulsat a vapor. Es tractava d’un tricicle d’unes 4,5 tones, amb rodes de fusta i llantes de ferro, el motor del qual anava muntat sobre els cigonyals de les rodes d’un carro per a transportar canons. El prototip es va estrallar i una segona màquina va quedar destruïda al 1771, però la idea es desenvoluparia a Anglaterra en els següents anys.

Al 1801, Richard Trevithick, va construir un automòbil de vapor i, després de provar-lo, molt content i orgullós, va convidar a un parell d’amics a donar una volta i el cotxe va anar perfectament; es van parar a una taverna del camí per brindar per l’èxit; però en Richard (jo li dic Richi) es va oblidar d’apagar la caldera, es va acabar l’aigua i, a l’escalfar-se, tot el mecanisme va explotar com una bomba. L’automòbil va tenir altres enemics britànics –els amants dels cavalls-, que es varen unir per a fer aprovar una llei que obligava a que tot vehicle de tracció fos precedit per una persona, movent una bandera vermella, durant el dia, o fer senyals amb una llanterna vermella, de nit. Aquesta llei va ser vigent fins el 1895.

1840, carro de vapor amb capacitat per a 18 passatgers.

1860 amb el belga Etienne Lenoir, qui va patentar el primer motor d’explosió. Però només era el principi. Gottlieb Daimler va entrar a treballar amb Eugen Lancen i Nicolás Otto, per perfeccionar els motors a gas. El 1867, a l’expo de Paris Otto i Eugenio presenten el motor de pistó lliure. Daimler, disgustat amb la fàbrica de Colonia, que no el deixava innovar, decideix treballar pel seu compte i construeix el primer motor d’explosió a base de gasolina i el 16 de desembre de 1883 obté la patent per un motor de 4 cicles, de combustió interna i a base d’hidrocarburs.

En aquells anys els motors a base de gas (Otto, Eugenio) eren de construcció pesada i giraven entre 150-200 rev/min; Daimler va aconseguir que el seu motor girés entre 800 i 1000 revolucions.

Fins aquí la parrafada d’aquesta setmana,
Amb la col·laboració d'en Jaume.

S'ha fet justicia?

Si Ron Dennis no pot baixar-li els fums, sempre ens quedarà la FIA

L'asturià endarrerix la seva sortida de boxes i impedeix que el britànic faci la seva volta ràpida.

La 10-11 d'un taller

Per a qui no domina l’argot dels tallers mecànics he d’explicar que la 10-11 és una clau fixa que es fa servir força sovint en un taller de mecànica, i que per una raó encara misteriosa és una de les claus que més es perd.

Una de les frases més freqüents que se sent en entrar a qualsevol taller és: – qui coll... ha agafat la 10-11?- o – on coll... he deixat la 10-11? –

En certa manera és lògic que a vegades es perdi, ja que a més de fer-la servir força, és de dimensions reduïdes. El que ja no és tan habitual, o no ho hauria de ser, és perdre un llum portàtil, (encara que no sapigueu l’argot mecànic, suposo que us imagineu què pot ser, oi?) el llum en qüestió fa uns 40cm de llarg i uns 12cm de diàmetre, petit no és.

Bé, el cas és, que farà cosa d’un mes i mig en va desaparèixer un de can Gelpí, alhora de plegar tots els portàtils han d’anar a la seva “base” per així poder carregar-los durant la nit, doncs un d’ells no volia aparèixer. Varem regirar el taller de dalt a baix i de baix a dalt, no sortia, varem mirar dins els vehicles que teníem i tampoc. Al final vam arribar a la conclusió que s’havia quedat dins un dels cotxes que ja havíem entregat al seu propietari. A un d’ells el varem trucar per si l’havia vist pel cotxe, i l’altre vaig anar personalment després de plegar a regirar-lo per si el trobava. No va sortir.

En resum, que avui ha tornat a venir un d’aquests dos vehicles dels quals sospitàvem, en concret el que jo vaig regirar sense trobar res, aleshores en Jaume, un dels mecànics, m’ha dit – ja has mirat bé el cotxe per veure si hi ha el portàtil?- i jo li he contestat, tot xuleta – ja vaig anar-hi el mateix dia i no hi vaig trobar res- . Al cap d’una estona, no sé si per remordiments o perquè se m’ha encès la llum, (no el portàtil) sinó la que tinc entre les orelles, i he tornat per a buscar en un lloc on no s’em va acudir de mirar llavors.

He anat directament cap allà..., i efectivament allí estava el molt fill de pu..., entre el far i la bateria, tan ben posat que m’ha fet ràbia i tot, en aquell moment l’hagués agafat i... cagun tot!

Però al final l’he tornat al seu lloc, i tot ha acabat bé. Ara bé, m'he hagut de menjar alguns comentaris amb patates!!!